EL COMPOSITOR

Johann Sebastian Bach (1685-1750) va ser, és i serà un dels compositors més cèlebres de la història de la música. Les obres mestres d’aquest alemany s’han anat convertint en models per les generacions de compositors posteriors; des de Mozart, Beethoven o Brahms fins a l’actualitat.

Què més en sabem d'ell?
Des que era un nen, Bach va mostrar un interès i un talent especial per la música. Descendent d’una família de músics, estava destinat a incorporar-se a la professió, i el seu pare li va ensenyar a tocar el violí i l'orgue. Però tot i que aquest el va formar musicalment, li prohibia estudiar pel seu compte per no deformar el seu aprenentatge i li amagava les partitures en un armari amb clau. De nit, Bach es llevava i les robava, introduint palets a les escletxes, i a la llum d’una vela o probablement a la llum de la lluna, les copiava nota per nota per poder deixar-les al seu lloc i estudiar-les quan a ell li vingués de gust. Òbviament això li va comportar problemes de vista, que van acabar desembocant en una ceguera que es va presentar durant els seus últims anys de vida.

Més tard, quan va créixer i va desenvolupar el seu talent musical; treballà com a director d’un cor, com a professor música, com a organista en una església i fins i tot com a compositor a la cort!

I de la seva música?
Bach va ser un músic que va pertànyer a un període anomenat Barroc. Durant aquesta etapa la música que es creava era molt rica en ornamentacions, molt elaborada: potser sobrecarregada. Aquestes característiques també es trobaven en altres àmbits fora del musical. Segur que us sonen aquelles dones vestides amb amples faldilles i gegantines perruques blanques... doncs són pròpies de l'època barroca!

Però Bach no només va viure per i per la música eh! També va casar-se un parell de vegades i va tenir fins a 20 fills!, dels quals quatre van acabar sent compositors; tot i que no tant magnífics com el seu pare.

Vet aquí una mostra de la famosa obra de Bach: l'Ària en Sol Major; interpretada per una guitarra clàssica.

EL CONTRABAIX

QUÈ ÉS?

Diem que un contrabaix és un instrument musical de corda fregada, perquè pot produir sons mitjançant la vibració de les seves cordes quan són fregades.

COM ÉS?
S’assembla força als altres instruments de la seva família, com el violí, la viola o el violoncel; però és el més greu i més gran de tots ells.

COM ES TOCA?
Es fa sonar amb l'arc, encara que les cordes també poden ser polsades amb una tècnica anomenada pizzicato. Degut a les seves dimensions, sempre es toca dret o assegut en un tamboret alt.

AMB QUI ES TOCA?
És un instrument que es troba en molts tipus de conjunts: des de l'orquestra fins al jazz clàssic, passant per molts tipus de grups de música tradicional d'arreu d'Europa en els quals esdevé el baix més idoni. Entre aquests es troba la cobla.

L'INVERNO

No és que comenci a fer fred (que també).
Es tracta d'un dels concerts creats pel cèlebre Antonio Vivaldi, un dels quatre que conformen la seva obra més coneguda: Les Quatre Estacions.

Aquesta peça forma part del que anomenem música descriptiva, ja que intenta evocar imatges, paisatges o escenes concretes amb el màxim d'exactitud possible i fent servir recursos musicals.

Així doncs, aquest Hivern de Vivaldi vol recordar la tremolor del cos a causa del fred, els pagesos que corren fugint de la tempesta, la calor que proporciona el foc de la ximeneia, el vent que es filtra entre les finestres, el gel que es trenca...

LA DAMA D'ARAGÓ

La Dama d'Aragó és una de les cançons més antigues del cançoner popular català. Segons la tradició muntanyenca fou creada per un paraire* i era patrimoni de la gent d’aquest vell ofici, avui perdut.




Aquesta n'és la partitura:






* Un paraire o senyor del drap era aquell home que tenia com a ofici comprar i preparar la llana abans que fos convertida en draps.

PARTITURES EXTRAVAGANTS

Si busquem al diccionari el significat de la paraula partitura, hi podrem llegir que és un document que conté l'escriptura musical d'una obra.

Estem acostumats a trobar-hi un pentagrama, notes, figures, una clau, una armadura, lligadures, silencis, indicacions de temps...
Però no sempre és així.
Vet aquí una petita mostra del que és l'enginy humà:

La música, de vegades, també pot ser un art visual:

Heu vist quin dibuix?

L'autor d'aquesta partitura intenta transmetre amb colors, tamanys i formes com entén la música que sent.

Aquesta peculiar peça es titula El Tango de la Mort. Us hi atreviu ; ) ?

LES POBRES MONGETES

Aquesta és la partitura musicalitzada d'una
cançó tradicional catalana molt poc coneguda.

Es diu les pobres mongetes, i narra
les peripècies d'unes mongetes que

viuen en un armariet...

És una cançó molt senzilla d'aprendre:
és curteta (només té dues estrofes)
i a més té una rima molt marcada.

Les pobres mongetes

tancades en clau,

les puces hi entren

pel pany de la clau.

La mare abadessa

hi va amb un bastó

les pobres mongetes

demanen perdó.

EL POBRET ALEGRE

Si cerquéssim un cant a l'optimisme entre els cançoners catalans,
sense dubte triaríem el pobret alegre.

Es tracta d'una cançó que, com l'anterior, diem que és tradicional catalana.
Què vol dir això? Doncs que fa molt de temps que es va inventar, i des d'aleshores que s'ha anat cantant i transmetent oralment de pares a fills. I com que ningú recorda qui la va inventar i a més, durant el pas dels anys de ben segur que ha estat sotmesa a moltes modificacions; no se'n sap qui és l'autor. Per aquesta raó, aquesta cançó passa a ser tradicional de Catalunya, perquè forma part de la seva cultura i tradició.

Vet aquí una partitura a dos veus del pobret alegre. Hi ha dues melodies, (una sota de l'altre) que han estat creades de manera que cantades o tocades simultàniament sonin bé.

Aquesta en concret ha estat adaptada per a ser tocada per una guitarra clàssica i un baix elèctric.

La lletra diu així:

Sóc pobre i no envejo la vida del ric,
perquè me la passo molt més divertit.
Si hem de ser pobres, siguem-ho de grat;
jo canto i m’alegro quan Jesús és nat.

Matinet em llevo i me’n vaig a la font,
em rento la cara i a fora la son!
El ric no pot fer-ho perquè no és llevat;
jo canto i m’alegro quan Jesús és nat.

Jo en tinc una jupa tota de vellut,
no és ampla ni estreta, hi cabo tot just.
Ai, pobre de mi, se m’ha esparracat;
jo canto i m’alegro quan Jesús és nat.

Josep i Maria pobres varen ser,
Maria filava; Sant Josep, fuster.
Si hem de ser pobres, siguem-ho de grat;
jo canto i m’alegro quan Jesús és nat.

Tot i que no ho sembli, és tracta d'una nadala. Si us fixeu en el desenllaç de cadascuna de les estrofes, veureu que parla del naixement de l'infant Jesús.

(Si voleu sentir aquesta cançó amb acompanyament, cliqueu play. )